L’afer de la repressió dels catalans ha esclatat a la cara de la UE i del Regne d’Espanya sacsejant l’agenda diplomàtica mundial. El ministre d’afers exteriors rus, en Serguei Lavrov ha engaltat l’alt representat Borrell, davant de tot el món, que la UE feia servir «una doble moral». I com a prova, va fer referència a les decisions polítiques dels tribunals espanyols que, obsessionats en reprimir els catalans, han ignorat les decisions d’altres jurisdiccions europees (de Bèlgica i d’Alemanya), així com dels òrgans especialitzats en la defensa dels Drets Humans de l’ONU. Davant d’això, la Comissió Europea (en representació de la qual en Borrell havia anat a Moscou) va decidit mirar cap a una altra banda. Per acabar-ho d’adobar, el ministre de la Federació Russa va alliçonar Borrell sobre els estàndards de comportament entre Estats exigits per la Carta de les Nacions Unides.
Conec personalment en Serguei Lavrov des dels meus temps de funcionari a la seu de les Nacions Unides a Nova York i puc assegurar que és un diplomàtic de pedra picada i que no acostuma a parlar sense fonament. Si el ministre d’afers exteriors rus, que coneix perfectament el Dret Internacional, blasma la manera grollera i arrogant de comportar-se de la UE, és perquè sap de què parla i perquè pot demostrar allò que diu.
Per si mateix, és un gran escàndol que la UE i el representant de la Comissió Europea i del govern espanyol creguin que poden anar pel món donant lliçons de democràcia, quan ells es comporten amb aquesta mateixa fatxenderia. Semblaria que, contràriament al ministeri d’afers exteriors de la Federació Russa, la Comissió i el seu alt representant desconeixen els estàndards dels Drets Humans i, tal vegada, creuen que la UE pot interpretar improvisadament el Dret Internacional en funció dels interessos d’algun dels seus Estats membres. Però, encara és més vergonyós que, d’escreix, la Comissió tingui el cinisme de voler ignorar també el mateix ordenament de l’EU. L’art. 2 del TUE (norma de normes europea, clarament per damunt de la sacrosanta Constitució espanyola), incorpora el respecte dels Drets Humans i els drets de les minories nacionals tant a l’ordenament de la UE com a l’ordenament dels seus Estats membres. Aquesta garantia de Dret imperatiu és aplicable a totes les minories de dins i fora de la UE. Però, sobretot i molt especialment, és exigible als seus Estats membres, en relació amb les minories nacionals que estan dins de la UE i en formen part; és a dir, aquelles que estan constituïdes per persones que tenen l’estatus de ciutadans europeus, com per exemple els membres de la nació catalana, malauradament integrada en els Estats espanyol i francès.
L’1 d’octubre de 2017 es va obrir un nou cas dels catalans on altra vegada impera el cinisme de les potències europees, com aquell que tres-cents anys abans ens va fer perdre la sobirania. Tard o d’hora, les nostres autoritats hauran de denunciar a l’Estat espanyol davant els òrgans de les Nacions Unides especialitzats en la defensa i promoció dels Drets Humans i davant del Tribunal de justícia de la UE, per la sistemàtica violació del dret a l’autodeterminació dels catalans. Mentrestant, el cas Lavrov vs. Borrell evidencia que la UE ha perdut tota autoritat moral a ulls del món sencer, en la defensa dels valors de la democràcia i els Drets Humans. La UE ja no pot exercir cap autoritat ni moral ni legal, ni donar lliçons de democràcia a països com Rússia, Xina, Turquia, Belarús o Iran, quan dins les seves fronteres s’està produint una de les violacions dels Drets Humans més clamoroses dels darrers temps.
Malauradament, però, el cinisme impregna també les estratègies de la defensa dels presos polítics, dels exiliats i represaliats catalans. És incompressible que cap d’ells hagi demanat encara asil polític a cap país de la UE, ni que hagin denunciat la naturalesa del Tribunal Constitucional espanyol convenientment reformat per atorgar-li una funció punitiva sense precedents, destruint així, qualsevol rastre de democràcia a Espanya, cosa que en el seu moment ja va alertar la Comissió Venècia del Consell d’Europa. Però sobretot, és del tot imperdonable que cap d’ells hagi al·legat mai, davant dels tribunals espanyols o de les jurisdiccions europees i internacionals, la violació dels Drets Humans que pateix el nostre poble en tant que minoria nacional i que cap d’ells hagi defensat que el dret a l’autodeterminació dels pobles forma part de l’ordenament de la UE i dels seus Estats membres. Sembla que els represaliats hagin oblidat que aquesta és la causa de l’Estat espanyol contra tot un poble. I així ens ho recorda en Lavrov.
L’estratègia de la defensa dels presos i represaliats de portar el judici a l’Estat espanyol davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no només és absolutament errònia, sinó que respon a una actitud còmplice dels botxins del poble català. En el millor dels casos, d’aquí a deu o dotze anys, el TEDH podria admetre les nombroses irregularitats del procés judicial: la prevaricació de jutges i fiscals, l’admissió a tràmit de proves convenientment falsificades, el recurs de la fiscalia a falsos testimonis policials, etc. Fins i tot el TEDH podria decretar la nul·litat dels procediments jurídics per a ordenar la repetició del judici als presos polítics una vegada aquests, ja hagin complert condemna.
Tanmateix, el que hauríem de fer és processar als agents de l’Estat espanyol per prevaricació i falsificació de proves, exigir la responsabilitat penal de l’Estat espanyol i continuar exercint el nostre dret a l’autodeterminació.
Xavier Campos Ballester
Secretari General del Cercle Català de Negocis